Davant la complicada situació que travessa el sector de l’habitatge, la rehabilitació i el manteniment d’edificis s’erigeixen com a importants opcions de futur. Aquestes activitats no només permeten revaloritzar els immobles i millorar la qualitat de vida dels seus habitants, sinó que també ajuden a dinamitzar el sector i crear ocupació. Per potenciar-les, però, cal implantar una nova cultura de la rehabilitació i sensibilitzar tant a les administracions com als ciutadans. Algunes institucions del sector ja s’hi han posat mans a l’obra: el primer pas, crear un Manifest en defensa de la rehabilitació.


L’any passat, un grup d’institucions relacionades amb el sector immobiliari, entre les quals figurava el Col·legi d’API de Barcelona, va redactar un manifest en favor de la rehabilitació que va ser signat durant una taula rodona celebrada a Construmat 09. Sota el títol El repte de la rehabilitació, aquest document destaca els valors i potencialitats d’ambdues activitats i demana la seva incorporació en la política d’habitatge atorgant-los un paper major al que han tingut fins el moment, a més d’oferir un seguit de fórmules per promocionar-les.

D’entrada, el Manifest explica els antecedents de la rehabilitació com a mesura dins la política d'habitatge a Catalunya. Les primeres iniciatives no van sorgir fins a la dècada dels 80, gairebé vint anys després que als països europeus més avançats en aquesta matèria. "Passats els primers anys d’entusiasme i eufòria, que van ser molt prometedors, la rehabilitació es va estancar i ha tingut un paper sempre menor en la política d’habitatge", asseguren els signants del Manifest.

En aquest sentit, i a diferència del que succeeix a molts països europeus, el subsector de la rehabilitació residencial a Catalunya té un pes molt menor que el de l’obra nova. I això tenint en compte, paradoxalment, que prop de la meitat dels habitatges catalans tenen o superen els quaranta anys d’antiguitat i que "requereixen avui millores estructurals, funcionals, d’habitabilitat, de confort, d’accessibilitat, d’eficiència energètica... així com la seva adaptació a nous requeriments i als nous models socials".

El Manifest considera que les iniciatives públiques en matèria de rehabilitació i manteniment del parc edificat a Catalunya són insuficients si es tenen en compte tant l’antiguitat i l’estat dels edificis com els aspectes econòmics, socials i mediambientals vinculats. Malgrat els incentius estatals, autonòmics i locals existents o iniciatives com la Llei de Barris, apareixen obstacles com la complexitat dels procediments establerts, la feixuga tramitació o el temps de cobrament dels ajuts.

"Mai es van prendre les mesures estructurals adients per consolidar la rehabilitació com una garantia d’estabilitat en el sector de l’edificació i recentment tampoc s’han pres mesures d’emergència per assolir la seva potenciació efectiva", diu el Manifest. En aquest sentit, els seus signants asseguren que el Pacte nacional per a l’habitatge no va preveure els problemes sobrevinguts des del moment de la seva signatura fins a l’actualitat, que es va decantar massa cap a la nova construcció i que no va concedir a la rehabilitació el pes que li pertocava.



Valors i potencialitats

El Manifest centra el valor de la rehabilitació en una sèrie de punts:

• Dinamitza l’activitat del sector i de l’economia local. Les intervencions les acostumen a realitzar petites i mitjanes empreses vinculades a la zona on es realitzen; a més, generen molt moviment de mà d’obra. Segons el Manifest, "una bona política pública en subvencions i impostos pot contribuir a fer més transparent un mercat que sovint es pot veure abocat a l’economia submergida".
  
  
• Incrementa o com a mínim assegura que es mantingui del valor del patrimoni immobiliari públic i privat dins el mercat.
  
  
• Permet garantir la seguretat i la salubritat dels edificis i contribueix a augmentar la qualitat de vida dels seus habitants gràcies a la incorporació de millores en el confort, l’habitabilitat, l’accessibilitat o l’estalvi energètic.
  
  
• Quan actua sobre edificis que són testimoni cultural i patrimonial d’algun indret, contribueix a preservar-ne els valors culturals i a incrementar l’atractiu turístic de la zona.
  
  
• Un bon manteniment permet que els edificis donin les millors prestacions als seus usuaris, els fa més eficients i n’allarga la vida útil. Resulta, doncs, una gran inversió.
  
  
• A més d’allargar la vida dels edificis, en millora el comportament energètic reduint les emissions de CO2; a més, evita el consum de materials i la producció de residus. "El gran repte mediambiental del planeta, pel que fa al sector de la construcció, no es pot plantejar sense una proposta clara pels edificis existents que ha de passar forçosament pel seu manteniment adequat al llarg de la seva vida útil i per la seva rehabilitació quan siguin obsolets", afirmen els signants.
  
  
• Com a política d’habitatge, resulta més eficient que la nova construcció perquè contribueix a millorar les prestacions dels habitatges amb una despesa menor i perquè pot incidir en les capes de població menys afavorides.
  
  
• Esdevé un factor clau en la revitalització de la ciutat i la promoció de la sostenibilitat, ja que incideix en aspectes com el desenvolupament econòmic, la cohesió social, la relació de veïnatge, la solidaritat intergeneracional o les conseqüències dels profunds canvis socials, culturals i demogràfics recents, tot consolidant un model compacte i divers de ciutat.
  
  
• Els seus beneficis socials i econòmics són immediats i tangibles: millora la qualitat de vida de la població, arrela els residents al seu entorn, manté la ciutat viva, crea activitat econòmica, preserva el patrimoni i garanteix la pervivència dels espais públics com a lloc de trobada, d’intercanvi, de cultura i de relació.

• Cal posar al dia i fer un seguiment acurat del Pacte nacional per a l’habitatge 2007-2016, incidint especialment en les politiques de rehabilitació, i també cercar fórmules innovadores per impulsar aquesta activitat mitjançant polítiques estatals, autonòmiques i locals.
  
  
• S’han d’adaptar la legislació i la normativa tècnica i urbanística actuals a la realitat del parc edificat per tal de permetre’n la millora i la rehabilitació. No es tracta de reduir les exigències de qualitat, seguretat, habitabilitat o mediambientals, sinó de ser més flexibles en la seva aplicació als edificis existents.
  
  
• És necessària una política activa de les administracions, amb el suport d’instruments específics de gestió que, més enllà dels programes d’ajuts públics, permetin donar el recolzament que el ciutadà necessita i detectar les mancances legislatives o d’aplicació que dificulten una veritable implementació.
  
  
• Resulta imprescindible disposar d’un organisme responsable que conegui el parc edificat, analitzi les seves necessitats i promogui i potenciï la rehabilitació. Hauria de ser un instrument amb presència a tot el territori i fortament proactiu, participat per tots els agents del subsector i capaç de desenvolupar polítiques de rehabilitació innovadores en els aspectes socials, econòmics i mediambientals.
  
  
• Cal articular nombroses mesures financeres i fiscals per dinamitzar la rehabilitació i el manteniment i, a la vegada, contribuir a reduir l’economia submergida en aquest sector: aplicació del IVA reduït a totes les actuacions, desgravacions fiscals, finançament a baix interès, subvencions a fons perdut...  Els procediments de tramitació i gestió d’aquestes mesures han de ser àgils i eficaços.
  
  
• Els gremis i associacions de constructors han d’incrementar i fer més atractiva l’especialització d’empreses en aquest camp i han de potenciar la creació de bases de dades amb empreses classificades per la seva especialitat. Així es contribuirà a garantir la qualitat de les intervencions de rehabilitació a uns preus raonables.
  
  
• Els col·legis professionals han d’incrementar la formació especialitzada entre els seus membres per introduir-los en els aspectes específics de la rehabilitació i formar-los en els diversos àmbits d’expertesa, tant en la vesant tècnica com de gestió.
  
  
• Les administracions, el sector i les universitats s’han de comprometre a impulsar la recerca aplicada en el camp de la rehabilitació amb l’objectiu de disposar del millor coneixement i dels instruments adients per desenvolupar les tasques de la forma més innovadora i performant possible.
  
  
• El repte mediambiental dels edificis existents s’ha d’impulsar mitjançant l’aplicació de noves exigències de comportament i eficiència energètica que facin del parc edificat un referent de sostenibilitat.
  
  
• Crear consciència social sobre la importància de mantenir els habitatges i millorar-ne les prestacions com a camí per a la millora de la qualitat de vida dels habitants. La inspecció tècnica dels edificis i les campanyes de sensibilització poden ajudar a que els ciutadans siguin conscients de les possibilitats i limitacions dels seus edificis. 

EL PAPER DE LES ADMINISTRACIONS

Sembla que les Administracions públiques estan prenent cada cop més consciència de la importància de la rehabilitació. Durant el darrer any, tant el Govern central com la Generalitat han manifestat la seva voluntat d’apostar per aquesta mesura com a via per revitalitzar el sector de la construcció, per millorar les condicions dels habitatges i dels barris (i, per tant, la qualitat de vida dels seus habitants) i per afavorir la cohesió social, territorial i ambiental.

Així, l’any 2009 van augmentar molt considerablement els ajuts a la rehabilitació a Catalunya. Si prenem com a referència les dades corresponents al passat mes de novembre de l’Informe continu sobre el sector de l’habitatge a Catalunya, que publica la Secretaria d’Habitatge, l’import dels ajuts destinats a la rehabilitació del parc privat va passar dels prop de 58 milions d’euros del 2008 als gairebé 84 milions previstos per al 2009, el que va suposar un augment del 45,4% en la variació anual. Quant al nombre d’habitatges intervinguts, durant el 2008 se’n van rehabilitar 25.507, i es preveia arribar als 38.734 habitatges al 2009 (un 51,9% més).

Per regla general, els ajuts a la rehabilitació d’edificis han estat destinats a reparar-ne patologies, posar al dia les instal·lacions o millorar-ne l’accessibilitat i l’eficiència energètica.



LA REHABILITACIÓ ENERGÈTICA

Un factor que va prenent força a la societat actual és la vessant sostenible de la rehabilitació, en el sentit que pot millorar l’eficiència energètica d’un edifici. Gràcies a l’anomenada rehabilitació energètica es poden combatre problemes associats als edificis antics com l’alt consum d’energia o els baixos nivells d’aïllament tèrmic o acústic; a més, permet instal·lar nous sistemes d’obtenció d’energies alternatives com les plaques solars.

Així doncs, la rehabilitació energètica no només millora la qualitat de vida dels habitants d’un edifici sinó que també pot contribuir, en certa mesura, a aturar el canvi climàtic, introduint elements que permeten estalviar energia o reduir les emissions de CO2. El que cal ara és sensibilitzar la societat perquè valori els avantatges de viure en edificis més eficients energèticament.