Àfrica Fanlo «La casa per a mi és el mirall del meu món intern»

Fa molts anys que admiro l’Àfrica Fanlo. Parlar amb ella és sempre un descobriment. Ella no sap viure sense una llibreta, on experimenta i troba nous camins per il·lustrar. Ve del món de la pintura i el gravat, ja que va estudiar Belles arts, cosa que l’ha ajudat a conformar la seva mirada. I s’inspira en tot el que l’envolta, la natura, els cavalls, que es converteixen en un món oníric, en sensacions i percepcions que després plasma en tot el que crea. És un esperit inquiet i sempre vol descobrir nous formats, noves experiències artístiques. Descobriu els seus llibres que us enamoraran!

És difícil definir-se quan tot canvia constantment, però hi ha alguna cosa que es manté sempre en mi, soc artista i buscadora. També sóc il·lustradora, és clar.

La casa per a mi és el mirall del meu món intern. De fet, sempre he donat una gran importància als espais on he viscut. La casa és refugi i lloc de treball per a mi, per tant, és vital estar-hi a gust.

No sé si vaig descobrir la meva vocació o ella em va trobar a mi. “Vocació” ve del llatí vocatio, que vol dir acció de cridar. En realitat té molt a veure amb una crida interna, alguna cosa que t’arriba des de la inspiració. Per això dic que la vocació em va trobar a mi.

Si, ho he mamat a casa des de petita, tant el pare com la mare han estat sempre persones creatives i és clar, vaig fer Belles Arts, pintura i gravat, dues especialitats.

La primera vegada que vaig il·lustrar un llibre em vaig sentir molt feliç, tot i que vist amb perspectiva hi havia molt a millorar. Quan dibuixes sabent que ho veuran els lectors hi ha una certa pressió.         El primer cop ho vaig voler fer bé, després amb el temps vaig voler fer-ho des de la veritat, l’autenticitat, treballant primer per a mi i donant menys importància a l’opinió dels futurs lectors.

La veritat és que funciona millor quan un s’entrega sense pensar en si agradarà o no. Si jo n’estic contenta segur que funciona, arriba i transmet.

Bestial! El primer cop que vaig entrar a viure a la meva pròpia casa vaig tenir una sensació de llibertat absoluta. També una sensació d’identitat molt forta, cada cosa que hi posava o arreglava em representava moltíssim. Cada detall tenia un sentit, una història al darrere. Decorar, reordenar espais, tirar parets, estudiar com vols tenir les teves coses per aportar bellesa i funcionalitat m’encanta.

Vaig començar publicant a la revista Cavall Fort i després les coses van venir rodades. Les editorials em feien propostes i jo m’hi tirava de cap, pensant què li agradaria a la meva nena petita. Amb el temps he anat canviant. Potser ara necessito treballar més per adults, tot i que encara faig àlbum infantil.

“Oulembe el Zahorí”, un conte publicat a Intermón Oxfam amb textos de Joan de Déu Prats. Li tinc una estima tremenda, el vaig fer tot a mà, i els originals encara els conservo.

Un caos! El procés de treball és una mica com la vida, tries constantment, descartes opcions, agafes un camí o un altre. Diria que bàsicament és un procés de posar límits, decidir a quin joc vols jugar. És un procés lent i laboriós.

No m’agrada fer esbossos, tot i que a vegades són necessaris.                     De seguida visualitzo com ha de ser i ja tinc pressa per veure-ho. Faig moltes proves per triar quin serà el llenguatge que vull utilitzar. Un cop ho tinc clar, poso música i intento gaudir de cada pàgina.

D’ençà que vaig començar a publicar fins ara crec que hi ha hagut un gran canvi. Ara es publiquen coses més atrevides, amb nous llenguatges i maneres molt més artístiques i creatives. Cada vegada hi ha més propostes interessants i noves que conviuen amb altres més clàssiques en el mercat.

Justament això, que tingui vàries capes de lectura. És el que va passar amb el llibre “Funàmbulus”, que molts adults el compraven pels fills i al llegir-lo s’hi veien reflectits.

A vegades no és fàcil aconseguir aquest multinivell, però crec que al final, tots els adults tenim un nen dins nostre que vol escoltar i mirar contes i els que ens dediquem a això els hem de tenir presents. Els contes són per a tothom!

Pot ser, però no crec que sigui bo introduir un missatge educatiu amb calçador. Els llibres poden educar, però també que un nen corri, salti i jugui al carrer i experimenti la vida. La bellesa d’un àlbum pot educar la sensibilitat pel color, per les textures, per les emocions que poden transmetre els personatges, les paraules que es fan servir, la manera de narrar, tant a nivell literari com a nivell d’imatges. Per mi, un llibre t’ha de despertar la curiositat i la sensibilitat. Si aconseguim això, ja ho tenim!

Sempre miro cap endins. És a dir, parlo des de la meva veritat, el que sento i el que visc són el material essencial per començar un projecte. També m’inspira viatjar, escoltar converses al carrer o descobrir nova música. En aquest sentit, la música és una gran font d’inspiració, per això aquest darrer any he estat sovintejant el Milano Jazz Club, dibuixant en una llibreta mentre escoltava la música en directe. D’aquí n’han sortit un cartell del 33è Jazz Festival Granollers i una exposició de dibuixos.

Oi tant! Jo almenys ho intento. Els autors i artistes ens ho passem bé cercant noves maneres d’explicar una història. Jo sempre dic que fer un llibre és com fer cinema, però el llibre ha d’explicar la història amb frames congelats en pàgines. Cal escollir molt bé quines són les escenes, els personatges, els punts de vista. Hi ha possibilitats infinites, és molt divertit.

Actualment hi ha moltíssima gent amb ganes de dibuixar i d’il·lustrar. Hi ha alumnes que han passat per la caseta que estan publicant i entrant en el món professional. Fa molta il·lusió. Aquesta pregunta em fa sentir una mica vella.

Benvinguts els formats fora dels àlbums, de fet estic entusiasmada amb el dibuix en directe als concerts. En vaig fer un al juny a la casa Seat, i m’ho vaig passar pipa!

Estic descobrint una nova faceta meva, on reivindico el dibuix en directe com a art escènic. A veure si aconsegueixo anar fent tot el que tinc en el meu cap.

Si, l’aplicació d’il·lustracions a altres formats és molt àmplia, a vegades pensem que els llibres són l’únic espai per a la il·lustració, però ara mateix tenim moltíssims espais on podem treballar. Durant anys vaig estar il·lustrant puzles i altres joguines, ara m’agradaria entrar en el món del tèxtil.

He viscut en vàries cases, sí. Cada lloc ha estat especial i en guardo molts bons records. La casa del poble on estiuejàvem amb la família, el meu primer pis on vaig viure molts anys i la casa on visc ara han estat els llocs que més m’han marcat la meva vida. Recordo saltar pels terrats del meu àtic com un mico per anar a recuperar el meu gat, que sabia marxar però no tornar.

Salvatge, plena d’arbres, amb molts llibres i un taller al jardí.

Per arribar-hi has de caminar pel bosc, però visc a Barcelona, un contrast curiós. Sovint em creuo amb senglars, i em fa sentir viva. Hi ha bitxos per tot arreu, aranyes , mosquits, ratpenats, ocells, fins i tot serps.

Bona música i materials per pintar i dibuixar. A casa pots trobar pinzells i pintures en qualsevol racó.

També m’agraden molt els olis essencials i sempre en poso en un difusor, per crear diferents ambients. Les olors són molt importants, et poden relaxar, concentrar o portar-te records d’infantesa.

La llum, el silenci i l’entorn natural.

Sí! Segurament serà així, tot i que ja visc a la natura, encara em sento massa a prop de la ciutat.

L’estil minimalista no m’agrada i les cases plenes de mobles tampoc, així que casa meva seria un entremig.

Si, una taula de vidre enorme, on sempre hi he treballat. És una taula de 2 metres per 90cm, un gran espai per desplegar els meus dibuixos i materials, amb unes potes de ferro molt senzilles i funcionals. Pesa com un mort, i cada cop que faig un trasllat pateixo per si es trenca.

Blanc! M’agraden les cases estiuenques. Tot el que em recordi al Mediterrani em fa sentir bé. Sempre ho combino amb elements naturals…com troncs recollits a la platja, un ram de flors silvestres o un bol ple de fruita acolorida. El blanc a les parets dóna molta llum als espais i sempre queda bé amb tot.

La cuina és la sala de màquines. Sempre he sentit que és el lloc on passen les coses més importants com converses, discussions, àpats, reunions d’amics, etc.

Moltes vegades treballo a la taula de la cuina, mentre hi ha una olla al foc.   

M’encanta l’ordre, em dona molta pau, però la meva energia és bastant caòtica i dispersa, per tant, ordeno i desordeno constantment. L’ordre ajuda a no perdre el temps, a poder-te concentrar i a sentir-te millor. Això és el que em dic cada cop que no trobo les claus de casa.

Si tornés a començar em dedicaria a fer art altra vegada, dansa, música o potser cinema. Ho faria igual crec, amb intuïció i moltes ganes.

Els diria que escoltin la seva veritat, els diria que es facin preguntes importants i que tinguin confiança en ells mateixos. Els diria que ho facin des del cor i gaudint. Ells són les noves veus i tenen molt a dir, molt a imaginar i molt a compartir.

Estic preparant una col·lecció de petits tallers intensius online per a dones que necessiten retrobar-se amb la seva creativitat. Tinc algunes idees per fer un nou llibre per adults i si em dona la vida m’agradaria seguir il·lustrant en directe en algun concert.

caCatalà
es_ESEspañol caCatalà